Oblidats pel Comitè del premi Nobel

Posted on 21/05/2016 per

0


Vull fer-me ressò en aquesta entrada d’un article molt interessant al Chemical and Engineering News on es llisten una sèrie de químics que vist amb la perspectiva dels 115 anys de premis Nobel de Química eren mereixedors d’un d’aquests premis però per les raons que fossin no els hi va ser atorgat. Recordem que el premi Nobel de Química es pot donar com a molt a tres persones cada any i que s’ha de donar en vida de l’investigador. També és cert que, a vegades, la importància d’una contribució a l’avenç del coneixement químic no es manifesta de forma clara fins molts anys després del seu descobriment. I finalment no cal oblidar les circumstàncies personals. En alguns casos, el talent d’algunes persones només és comparable a la facilitat que tenen per crear-se enemics. Aquest conjunt de circumstàncies permeten explicar l’oblit del Comitè del premi Nobel de Química d’alguns dels químics que haurien d’haver obtingut el premi Nobel de Química. L’esmentat article destaca cinc químics. La meva tria és la següent:

  • Dimtri Mendeleev. Es el químic que va desenvolupar la taula periòdica dels elements. Va ser nomenat candidat al premi els anys 1905 i 1906 però no se li va acabar concedint aquest merescut reconeixement. La raó que va esgrimir el Comitè és que el descobriment s’havia fet abans que els premis haguessin estat convocats per primer cop. Es possible que Swante Arrhenius, membre de la Real Acadèmia Sueca, fos en part responsable del bloqueig de la seva candidatura donada la crítica sostinguda que Mendeleev va fer de la teoria de dissociació iònica d’Arrhenius. És juntament amb el proper cas, un dels oblits més lamentables del Comitè.dmitri-mendeleev
          Dmitri Mendeleev
  • Gilbert N. Lewis. Segurament que és qui ha contribuït de forma més decisiva a la teoria moderna de l’enllaç químic. L’any 1916 (aquest any celebrem el centenari) va proposar el seu concepte del parell d’electrons per descriure l’enllaç covalent. Va aportar també la definició de les estructures de Lewis i va fer contribuir decisivament al desenvolupament de la teoria de l’enllaç de valència i al concepte àcid-base. Fa vergonya aliena pensar que no es va considerar mereixedor d’aquest reconeixement. Sembla ser que Nernst i Lewis tenien una enemistat profunda i hi ha proves que Wilhelm Palmaer, un amic de Nernst i membre del Comitè Nobel de Química, va redactar informes negatius per bloquejar el Premi Nobel per Lewis.
  • Erich Hückel. Es conegut pel desenvolupament de la teoria de Debye-Hückel per a solucions electrolítiques, pel mètode de Hückel per al càlcul aproximat dels orbitals moleculars (MO) en sistemes d’electrons π, i per la regla 4n+2 d’aromaticitat en sistemes monocíclics conjugats. Qualsevol d’aquestes aportacions podia haver justificat un premi Nobel que no se li va concedir.
  • Wallace Carothers. Va inventar en els anys 30 la polimerització per condensació, una reacció que combina monòmers amb grups terminals reactius que alliberen una molècula d’aigua en el procés de fusionar-se per generar el polímer. Va utilitzar aquesta reacció per crear un nou material, el niló, que més tard es va convertir en un gran èxit comercial. La influència d’aquest material i d’aquesta reacció en la nostra vida quotidiana el va fer mereixedor d’un premi que no li va ser concedit. Desgraciadament, Carothers va patir depressió i alcoholisme i  es va suïcidar per enverinament amb cianur a l’abril de 1937, posant fi a les seves possibilitats d’aconseguir el premi.
  • Michael Dewar. Va fer importants contribucions al desenvolupament dels mètodes semiempírics per fer càlculs teòrics. En aquests mètodes semiempírics  s’utilitzen dades experimentals per facilitar els càlculs teòrics que serveixen per estudiar les propietats moleculars i la reactivitat de les molècules. En el període que va del 1950 al 1980 pràcticament tots els estudis teòrics es van fer emprant aquests mètodes semiempírics. També va formular el model Dewar-Chatt-Duncanson d’enllaç químic, molt rellevant en la química organometàl·lica. Sembla ser que el seu caràcter agre i la seva facilitat per crear-se enemistats no el van ajudar en la consecució del premi.

Michael_J._S._Dewar

        Michael Dewar
  • Louis Hammett. La seva gran contribució va ser l’estudi de l’efecte del substituent. Va desenvolupar l’equació de Hammett per descriure com els substituents en una molècula afecten la seva reactivitat. Amb aquesta aportació va aconseguir que la química orgànica fos una ciència més sistemàtica. Sembla ser que Robert Robinson, que tenia una considerable influència sobre el Comitè del premi Nobel i una declarada enemistat amb Hammett, va pressionar per evitar que se li concedís el reconeixement del Nobel.
  • Henry Eyring. Va establir la teoria de l’estat de transició que permet calcular constants de velocitat de les reaccions químiques. Es una de les teories fonamentals de les reaccions químics i sens dubte una de les més importants que es van desenvolupar en el S. XX.

A més el temps dirà també si va ser un error no concedir-lo als Profs. Richard Bader i Paul von Ragué Schleyer, recentment desapareguts, i altres que segurament tindreu en ment. Una conclusió clara d’aquesta entrada és que, a part dels mèrits científics, hi ha molts factors personals i polítics en alguns casos que poden influenciar les decisions dels Comitès Nobel. Recordem per acabar el cas del Dr. Josep Trueta, la candidatura molt justificada del qual va ser boicotejada per motius polítics (era catalanista) per Salvador de Madariaga.

Advertisements