Els tres reis mags

Després d’haver nascut Jesús a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, uns mags vinguts d’orient arribaren a Jerusalem, i preguntaren: “On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist a l’orient la seva estrella, i hem vingut a fer-li homenatge”. (…) En veure l’estrella, van tenir una gran alegria. Entraren a l’establia, veieren el nen amb Maria, la seva mare, i, prosternant-se, li van fer homenatge; després obriren els seus tresors i li van oferir presents: or, encens i mirra.

Evangeli segons Sant Mateu 2,1-12

Tots hem sentit a parlar d’aquests tres presents, però… Què representen, per a què servien, realment eren un tresor?

També és interessant la traducció de la paraula “mags”. La tradició, la llegenda, la fantasia ha anat modificant aquest concepte fins que al segle IV ja es parla de “reis mags”. No està clar quants eren, ni el seu origen (potser Pèrsia), però tot sembla indicar que eren un grup amb gran influència social, savis, persones de ciència.

És al segle VII quan es fixa en tres personatges, tres noms que representen els tres continents coneguts (Amèrica encara no havia descobert Colom). Melcior, blanc, representaria Europa. Gaspar, morè i amb barba negra, seria el missatger d’Àsia. Baltasar, el rei negre, representaria Àfrica. És com si tot el Món conegut retés homenatge al Nen Jesús.

L’evangeli que encapçala aquest post parla de tres ofrenes, que també tenen un caràcter simbòlic. L’or representaria la riquesa i el poder del nen a qui adoraven. L’encens, l’adoració a Déu, el reconeixement a un Déu veritable. La mirra representaria la part més humana del Nen, el seu patiment futur, el seu plor i la seva mort.

Des del punt de vista més químic, estem davant de tres productes ben diferents. Mentre l’or és un element que a més es troba a la natura en aquesta forma, tant l’encens com la mirra són substàncies més complexes des del punt de vista químic que provenen de plantes.

La mirra és una goma que s’extreu de diversos arbres africans. Té un color gris groguenc i el seu gust és amargant. El seu aroma el convertí en una matèria molt utilitzada per embalsamar, perfumar temples i per ungir en cerimònies reials. També s’emprava en medicaments i per diluir tinta en els papirs.

L’encens és una resina que s’obté de quatre plantes arbustives del gènere Boswèl·lia (pot deure el seu nom a John Boswell, l’oncle del biògraf de Samuel Johnson). Es comercialitza en diferents graus de puresa i de qualitat. El seu comerç va ser molt important, fins i tot existia la ruta de l’encens. És una substància molt olorosa quan es crema, i s’ha utilitzat per moltes i diferents religions en les seves cerimònies. Actualment també té molts usos domèstics.

Un estudi de l’any 2001 dut a terme en temples budistes de Taiwan han relacionat el fet de cremar encens amb el risc de contraure càncer a causa dels elevats nivells de benzopirè (un hidrocarbur aromàtic policíclic) que conté el fum. Per no alarmar, cal tenir en compte que l’estudi es va realitzar en un indret on es cremava molt encens i pràcticament sense ventilació: http://www.newscientist.com/article/dn1100

I per ser encara més optimistes, la BBC ha publicat recentment una notícia sobre els beneficis de l’encens en el tractament del càncer. D’aquest darrer no he trobat cap referència científica excepte que l’autor de l’estudi és el Dr. Suhail en col·laboració amb metges de la Universitat d’Oklahoma: http://news.bbc.co.uk/2/hi/middle_east/8505251.stm

I per acabar, l’or . Es troba en el seu estat elemental a la natura, ja que no reacciona amb l’aire ni amb moltes altres substàncies. És precisament per aquest motiu que s’ha utilitzat en orfebreria, per fer monedes i com a patró monetari en molts països. És un dels pocs metalls que té color (el coure i el cessi són els altres dos). És tou, però sobretot és dúctil i mal·leable: un gram es podria estirar fins fer un peça d’1 m². Per la seva bellesa i inalterabil·litat és un metall molt preuat. Precisament, un dels objectius dels alquimistes (els antecessors dels químics) era transformar qualsevol matèria en or. Per això volien trobar la pedra filosofal. Potser en un altre post en parlarem, d’aquests personatges.

I per acabar, algunes curiositats químiques de l’or. El seu símbol alquimista és un cercle amb un punt al mig, com una representació del sol. Probablement pel seu color, que deu a efectes relativistes dels orbitals d [1]. L’altra propietat, la seva baixa reactivitat, és conseqüència del seu elevat potencial de ionització. L’or és un àcid de Lewis feble, i per això els minerals d’or coneguts (calaverita AuTe₂ i silvanita AuAgTe₄) tenen una base feble, el tel·luri. L’or forma força complexos però pocs compostos inorgànics simples. Els estats d’oxidació més comuns són el +1 (per exemple Au2O) i el +3 (AuCl₃ i [AuCl₄]^–), però també es coneixen el -1, el +2 i el +5. L’or no és un element essencial per als sers vius, però per exemple l’auranofina s’usa en el tractament de l’artritis.

Bé, ja sabem una mica més dels tres reis mags, tres savis, tres científics…

[1] L’or hauria de ser similar a la plata per la seva configuració electrònica. Però si es consideren els aspectes relativistes, és possible explicar el seu color i altres propietats espectroscòpiques: absorbeix en la regió visible, freqüències del blau i violeta, i per això exhibeix aquest color tan característic, groc-ataronjat brillant. La contracció de l’orbital 6s i l’expansió del 5d fa que tots dos nivells energètics s’aproximin, definint una escletxa d’energia més estreta amb el que la transició 6s ? 5d es desplaça cap a la regió visible de l’espectre. A diferència, en el cas de la plata la transició 5s ? 4d només es defineix a la zona de l’ultraviolat. Schmidbaur, Hubert; Cronje, Stephanie; Djordjevic, Bratislav; Schuster, Oliver. “Understanding gold chemistry through relativity”. Chemical Physics, vol. 311, pàg. 151–161.