El goll a l’Edat Mitjana i el descobriment del iode

Aquest estiu hem visitat el castell d’Issogne, a la vall d’Aosta (Itàlia). De fet, no és un castell en el sentit clàssic de la paraula, sinó que més aviat és una casa senyorial renaixentista.

Potser l’estança més coneguda és el seu pati interior, amb una font que representa un magraner. Al voltant, una galeria amb les parets pintades amb frescos, un rar exemple de pintura medieval de muntanya, on s’hi representen escenes de la vida quotidiana a l’Edat Mitjana.

La pintura que més m’ha cridat l’atenció és la que representa la farmàcia.

L’apotecari té la tasca de preparar els medicaments, bàlsams, espelmes…la farmàcia és ben bé un laboratori, ubicat en un indret higiènic, lluny de males olors.
Els prestatges són de fusta i els recipients de ceràmica, molt ben decorats i amb el nom que indica el seu contingut, amb noms suggeridors: Pomada dels Apòstols, Cabell de Venus, pols del dimoni…

Si ens fixem en el racó de baix a la dreta, hi ha un personatge mal vestit. Representa un aprenent que prepara pocions, ungüents, xarops, a la part del darrere de la farmàcia. Té un tret característic, que és el que ha motivat aquesta entrada al bloc: pateix una manca de iode, molt freqüent a l’època, sobretot en zones allunyades del mar. La manca de iode pot desenvolupar el goll, el cretinisme i la deficiència mental. Aquest personatge presenta la primera malaltia, i probablement les altres dues, per això seu en un racó fent una feina simple.
En la majoria dels casos, el tractament és la ingesta de iode. Normalment es pren en forma de iodur, per exemple en la sal iodada. El iode és un oligoelement essencial; les hormones tiroïdals el contenen.

El iode va ser descobert pel químic francès Bernard Courtois el 1811. A causa de les guerres napoleòniques, França necessitava nitrat de potassi per fabricar pólvora. El nitrat de potassi s’obtenia a partir del carbonat de potassi, i aquest a partir d’algues que es recollien a les costes de la Bretanya i de la Normandia. Les algues es calcinaven i s’extreia el producte amb aigua. Les restes es destruïen amb àcid sulfúric.

Un dia, Courtois va afegir massa àcid sulfúric i va observar que es formava un núvol de gas d’un color entre rosat i porpra. Aquests vapors cristal·litzaven sobre una superfície freda en forma de cristalls foscos. Tot i que estava segur que havia descobert un nou element, no va poder continuar les seves investigacions per falta de diners. La seva feina era fer pólvora…
Malgrat el desencís, va fer arribar unes mostres d’aquesta nova substància als seus amics i col·legues Désormes i Clément, que van seguir investigant-la. El novembre de 1813 van presentar el descobriment del seu amic en una reunió de l’Institut Imperial Francès.
Désormes i Clément havien donat unes mostres al conegut químic francès Gay-Lussac i al físic Ampère, i aquest darrer, a l’anglès Davy. El 6 de desembre de 1813, Gay-Lussac va anunciar que la nova substància havia de ser un nou element o bé un compost d’oxigen. El va batejar amb el nom de iode, que prové de la paraula grega iodes (ιώδες) que significa violeta, a causa del color dels seus vapors.
Per la seva part, Davy havia fet alguns experiments amb la nova substància, i va descobrir certes similituds amb el clor. El 10 de desembre de 1813 va escriure una carta a la Royal Society of London explicant que havia descobert un nou element.
Tant Gay-Lussac com Davy s’atribuïen el mèrit de ser els primers en identificar el nou element. Malgrat això, ambdós van reconèixer que va ser Courtois el primer en aïllar-lo.

Aprofitant el bloc, voldria compartir un record d’infantesa, potser relacionat amb aquesta entrada. Recordo que algun diumenge obríem una llauna de sardines en conserva, com un gran esdeveniment. Els meus pares atribuïen a les sardines en conserva unes propietats que no recordo bé, jo diria que motivades per una campanya institucional de l’època –anys seixanta-setanta-. Si algun blocaire pot refrescar aquest record, serà molt benvingut.