Entrevista a químics: Pep Aiguadé Bosch

Una de les idees que em va venir al cap quan em van proposar participar en aquest bloc va ser la de realitzar entrevistes a diferents químics que he anat coneixent durant la meva vida, i d’aquest manera no sería jo el que parles de química, sinó ells a prtir de la seva pròpia experència. El primer és un bon amic que vaig tenir el gust de conèixer durant la meva etapa a Almirall, en Pep Aiguadé Bosch.

Josep Aiguadé Bosch (Pep per als amics) va néixer a Barcelona el 28 de Novembre de 1972 i tot just un mes després d’haver nascut ja va anar a viure a Anglesola, un poble lleidatà a la plana d’Urgell. Obtingué la llicenciatura en Química el Juny de 1995, en l’especialitat de Química Orgànica. Seguidament continuà lligat durant un any i mig més a la Facultat de Química fent treball experimental en el laboratori per obtenir la Tesina de Llicenciatura als laboratoris del Prof. Jaume Vilarrasa i sota les ordres del Dr. Fèlix Urpí. Durant aquella època li arribà la possibilitat, no sense esforç personal, de poder continuar amb la seva fomació amb un doctorat a la Universitat de Minnesota, als EUA, sota la dirección del Prof. Craig J. Forsyth on passà cinc anys aprenent els secrets de la síntesis al laboratori de productes naturals complexos (Agost del 1996-Setembre del 2001). Graduant-se just una setmana abans de la tràgica caiguda de les torres bessones, continuà la seva formació travessant l’Atlàntic per a una estada Post-doctoral a la Universitat de Cambridge, a Anglaterra. Sota les ordres del Prof. Ian Paterson, en Pep continuà amb el seu aprenentatge de síntesis de productes naturals durant gairebé dos anys més (Octubre 2001-Juny 2003). Durant la seva estada Postdoctoral li sorgí la possibilitat de tornar a Catalunya per treballar a la I + D de la indústria farmacèutica, concretament als Laboratoris Almirall, on actualment ocupa el càrrec de Tècnic Expert al departament de Química Mèdica d’Almirall.

1) Hola Pep, per quina raó vas estudiar Química?
Hola Sergi. De ben petit, quan venia a Barcelona i entrava per la Diagonal, sempre m’impressionava l’edifici de la Facultat de Química i Física. Els meus pares m’explicaven que allí hi anaven “nois grans” a estudiar i jo ja els hi deia que quan fos gran m’agradaria anar a estudiar allà, però simplemente perque trobava l’edifici gran i interessant, sense tenir ni idea sobre el que es feia allí dins ni sobre què era la Química. I amb els pas dels anys vaig adonar-me, especialment gràcies a la Dolors Vilarroya, la meva “profe” de Química de COU, que aquesta asignatura m’agradava i, potser recordant incoscientment el que m’havia proposat de petit, vaig anar a parar a estudiar Química a la UB.

2) Perquè a la UB i com creus que va ser la teva formación a la UB?
A mi em cridava el fet de viure a Barcelona. En la meva època un dels centres que tenia més fama a Catalunya per estudiar Química era l’Institut Químic de Sarrià (l’IQS) i altres possibilitats a l’àrea metropolitana eren la UB i la UAB. Potser al final em va fer decidir aquell edifici gran que hi havia a l’entrada de la diagonal…Anècdotes apart i mirant retrospectivament la meva formació a la UB, jo crec que em van ensenyar i em varen donar totes les eines necessàries per poder aprendre tot el que necesitava. Això si, a la universitat en general, una gran dosi d’esforç l’ha de posar un mateix.

3) Quan vas començar el Master? Quin ambient hi havia a la UB?
L’últim any de carrera hi havia unes pràctiques que es podien realitzar o bé a la indústria o bé en un grup de recerca de la facultat. Jo vaig triar de fer les pràctiques amb el grup del Dr. Fèlix Urpí. Al acabar l’etapa de pràctiques, ell em va oferir la possibilitat de continuar per fer la “Tesina” (Master actual) i, com que m’ho passava realment bé amb el treball experimental, vaig acceptar. Personalment tinc un gran record de l’ambient que es respirava al grup de recerca on vaig fer la Tesina. Els companys de laboratori m’ensenyaven molts trucs i sempre tenia algú a qui preguntar el meus dubtes, i ara que tinc més experiència et puc assegurar que no en tots els laboratoris es així. A més a més, el Dr. Urpí em va ensenyar moltes coses, tan teòriques com pràctiques. Sens dubte aquest ambient és el que em va empényer a continuar endavant amb la meva formació i intentar un doctorat. Aquesta va ser la meva primera incursió en el món de la síntesi de productes naturals. Concretament al laboratori estàvem interessats en la síntesi de la macrolactina A.

4) On vas començar la tesi?
Quan vaig decidir que volia seguir endavant amb la tesi tenia dues coses al cap: d’una banda m’atreia el fet d’anar a provar sort a l’estranger i d’altra, el finançament per fer la tesi amb el Dr. Urpí no el tenia assegurat, almenys en un principi. Així doncs, amb la inestimable ajuda del Prof. Fernando Albericio i després de certs entrebancs burocràtics i logístics que vaig poder superar, finalment vaig complir el meu somni i a l’Agost del 1996 començava la tesi a la Facultat de Química de la Universitat de Minnesota, als EUA. Com pots veure, per aconseguir una cosa així vaig rebre l’ajuda i el suport incondicional de molta gent que va creure en el “nostre somni”, i dic “nostre” perquè tot això ho vaig aconseguir juntament amb la persona que actualment és la meva dona.

5) Quin ambient hi havia? Com es treballava?
Les tesis als EUA són una mica diferents. D’inici duren un mínim de 5 anys. El primer any només són cursos de doctorat i entrevistes amb diversos professors de la facultat per poder triar el teu director de tesi. Cap als últims tres mesos del primer any, un cop has escollit el laboratori on vols fer la tesi, ja es comença a “tocar” poiata. El segon any ja és treball exclusiu de laboratori i en el meu cas vaig escollir treballar amb el Prof. Craig J. Forsyth. En el transcurs d’aquest any s’han de passar dos examens que marquen qui pot continuar fent el doctorat i que s’ha de quedar amb un títol de màster. Durant el primer semestre s’ha de passar un exàmen escrit que consisteix en fer una memòria d’unes 50 pàgines sobre la teva feina experimental duta a terme fins al moment i hi ha un tribunal que evalua el teu progrés i determina si ets apte per seguir endavant amb el doctorat i passar a fer el següent exàmen que és oral. Aquest exàmen oral és el considerat més dur per als estudiants i en aquest cas s’ha de cercar una idea novedosa, és a dir que no hi hagi res publicat sobre la idea en particular, i s’ha d’exposar amb una presentació oral davant d’un panell amb cinc professors de diferents disciplines, tres d’ells del Departament de Química i dos d’altres departaments. Sens dubte aquest exàmen és el que provoca més deserció per dir-ho d’alguna manera entre els estudiants de doctorat. A partir del segon any la manera de treballar ja és bastant similar a la que hi ha en qualsevol altre laboratori, és a dir, com més treballis i més resultats treguis millor. En el meu cas treballava amb el que m’agradava i la meva tesi estava lligada a la síntesi d’una part de l’azaspiracid (el sistema policíclic que està en negreta), un producte natural complex amb propietats citotòxiques d’alt interés terapeutic (especialment en teràpia per el càncer).

6. Quin record tens de la teva etapa de doctorand?
La recordo com una etapa amb molt, molt d’estrés. Una de les coses que em provocava aquest estrés era el fet que per finançar-me el doctorat, la Universitat em contractava per donar classes a gent que feia la carrera (Teaching Assistant, TA). La figura del TA en el doctorat està molt extesa al EUA per poder finançar-se la tesi. Només si el teu director de tesi té prou diners per pagar-te un sou o aconsegueixes algun tipus de beca d’alguna associació nordamericana ets pots lliurar de fer de TA. L’experiència era molt enriquidora, però fer de TA comportava donar classes unes 20 hores setmanals i, per tant, havia de recuperar d’alguna manera aquestes hores per tirar endavant amb la meva pròpia recerca i això provocava que havia de treballar la major part dels caps de setmana, la majoria de dissabtes i molts diumenges. I es que en total vaig donar 2850 hores de classe!!! Mirant-ho ara però, n’estic molt content d’haver compaginat les dues tasques. Al final tot va acabar bé i vaig poder complir un dels meus somnis de doctorar-me a una universitat estrangera. Ah!! I per cert, durant el meu doctorat també vaig tenir temps per casar-me!!!

7) Alguna cosa que et va sobtar del la vida als EUA i del treball allà?
Sens dubte, als EUA hi han moltes coses que han de millorar, però la meva experiència del dia a dia durant els cinc anys que hi he viscut m’ha ensenyat que els americans, o almenys els que m’envoltaven a mi, són gent pràctica on intenten facilitar, si poden, les coses difícils i, a més, ho fan amb un gran sentit de la responsabilitat. Malauradament això és una qualitat que no es veu massa a les pel.lícules americanes. D’altra banda, en cap moment em vaig sentir com un estrany ja que als EUA ho tenen molt coll avall el tema de la inmigració. La opinió que jo en tinc és que, si hi vas a treballar, benvingut siguis…

8. On vas fer el post-doctorat?
Per el tema del post-doc també vaig haver de pensar-hi bastant. D’una banda ho tenia molt bé a nivell personal ja que la meva dona també acabava el doctorat al mateix temps que jo i a ella també li interessava fer una estada post-doctoral. La nostra prioritat inicial era cercar un lloc on els dos poguéssim satisfer les nostres necessitats de formació científica. D’altra banda, havien estat cinc anys lluny de les nostres famílies i la possibilitat d’estar més aprop de casa també ens va fer pensar en buscar per arreu d’Europa. Després d’enviar diverses sol.licituds a diferents centres tant dels EUA com d’Europa ens vàrem decantar per Anglaterra on jo treballaria a la Universitat de Cambridge i la meva dona estaria a Oxford. La idea era viure a un lloc entremig de les dues ciutats però, casualitats de la vida…resulta que el professor amb qui havia de treballar la meva dona es mudava a Cambridge!!! Així doncs, tant la meva dona com jo vàrem anar a Cambridge i encara avui ens fem creus d’aquest cop de sort. A la Universitat de Cambridge jo vaig treballa el els laboratoris del Professor Ian Paterson continuant amb la meva dèria per les síntesis totals de productes naturals complexes. En aquest cas vaig estar involucrat en la síntesi de les Aplyronines.

9) Quin ambient recordes d’aquella època?
La meva estada post-doctoral va ser sens dubte la meva millor etapa formativa, tant a nivell científic com a nivell personal, tot i que ambdues suposo que van lligades. Cambridge era una ciutat preciosa, estava en un grup de recerca que, tot i tenir renom mundial, presentava un gran ambient de treball, gens elitista, on cada dia podía aprendre coses. Sobretot, l’ambient que es respirava amb els companys era…simplement genial. A més a més, durant el meu segon any de post-doc va néixer la Maria (Octubre del 2002), la meva primera filla. Feliç a la feina, feliç a la familia…Què mes podia demanar?

10) Quan vas començar a treballar a Almirall?
Per a la meva estada post-doctoral jo em financiava a través d’una beca de l’Unió Europea (Marie Curie Grant) que em cobria per un total de dos anys. Després d’un any de començar el post-doc un antic company amb qui havia coincidit al laboratori on vaig fer la tesina i que també havia fet el post-doc on jo estava uns anys abans, em va comentar que Almirall estava fent entrevistes per ampliar el seu Departament de Química Mèdica. Així doncs, li vaig enviar el meu currículum i em van concertar una primera entrevista. Això va passar el Novembre del 2002 i el Juny del 2003 ja vaig comencar a treballar a Almirall.

11) De totes les tasques que duus a terme a Almirall, quina és la que consideres més interessant dins del treball com a químic?
Actualment ja porto quasibé vuit anys treballant al departament de Química Mèdica d’Almirall i el que més m’agrada és el diseny de nous fàrmacs potencials. La innovació, la creativitat que hi ha darrera de tota la feina que fem en un Departament com Química Mèdica no em deixa mai indiferent. Es pot dir que realment disfruto molt amb aquesta part de la meva feina. A més a més, considero que tota la formació que he rebut ha valgut la pena. També es veritat que sempre penso que hauria d’haver aprofundit en algunes altres àrees a part de la síntesi orgànica, però d’altra banda ho vaig aprenent dia a dia. No hi ha cap dia a la feina que no aprengui una cosa nova, i aquest és el punt més motivant del que faig.

12) Com veus la Química a Catalunya (tant a nivell educatiu com a nivell professional)?
Des del punt de vista educatiu ja fa temps que estic fora d’aquesta “roda” i tot el que puc opinar és a través d’estudiants de pràctiques que venen algunes temporades a treballar al nostre departament. En aquest sentit considero que a Catalunya hi ha gent amb molt de potencial, però crec que fa falta motivació per seguir endavant amb una formació química continuada. Aquesta motivació hauria de venir en part, de les institucions involucrades en la formació dels joves químics.
A nivell professional la cosa és una altra història. A Catalunya som un país que volem resultats a curt termini i amb la química, en general, s’ha de tenir paciència. Personalment crec per tenir futur en el món de la Química ens hem de reinventar una mica i per això la recerca, en tots el ambits de la Química, és bàsica per a ser competitius. A Catalunya encara es duu a terme bastanta recerca però, hauriem d’apuntar més amunt i intentar millorar en aquest sentit.

13) I per acabar…una pregunta Química. Quin es per a tu el concepte químic més important?
L’enllaç químic. Per a mi és on la Química comença a ser interessant i el concepte a partir del qual comença la molècula d’aigua, les molècules orgàniques, els aminoàcids, proteínes, etc. Imaginem-nos si el concepte “enllaç químic” no existís…Aquest concepte és present a quasibé tot el que coneixem!!!

Moltíssimes gràcies Pep, per el teu temps i per tot el que ens has explicat. Et dessitjo molt d’èxit en tot el que facis en el futur!!

Sergi Paredes