Aquest divendres 6 de setembre de 2013 ha tingut lloc la inauguració del curs acadèmic 2013-14 per part de les universitats catalanes a la Universitat de Girona. En el transcurs de l’acte s’han lliurat els premis extraordinaris de Doctorat 2012 de la UdG. M’ha sorprès molt positivament la presència molt majoritària de dones que han pujat a recollir el premi. Concretament han pujat 6 dones i 2 homes a recollir un dels premis extraordinaris. Comentar, però, que dos dels excusats que no han pogut assistir eren homes. En definitiva s’ha premiat a 7 dones i 4 homes. Els premis extraordinaris de Doctorat 2011 es van atorgar a 5 dones i 6 homes i els del 2010 a 3 dones i 1 home. Certament una estadística de 3 anys és poc concluent, però els premis extraordinaris de Doctorat de la UdG donats els darrers 3 anys han premiat més dones que homes, concretament 15 han anat a dones i 11 a homes. En el mateix acte s’ha entregat un llibret on es recullen els 20 doctors Honoris Causa investits per la UdG. Dels 20 només dues són dones (les Dres. Carmina Virgili i Encarna Roca – Figura 1). En aquest sentit també és remarcable el fet que la mitjana espanyola de catedràtiques sigui de només el 13%, tot i que el departament de Química de la UdG representa en aquest sentit una excepció tal com vàrem comentar en una entrada anterior.

Figura 1. La Dra. Encarna Roca en l’acte de la seva investidura com a doctora Honoris Causa per la UdG.
Les dades exposades semblen indicar que no hi ha cap problema de gènere fins arribar al doctorat. Els problemes comencen en la formació postdoctoral. Si un investigador vol continuar la carrera científica i acadèmica se li demana que faci una estada postdoctoral d’un mínim de dos anys. Les beques que els governs espanyol i català posen a disposició dels investigadors per fer aquestes estades obliguen a fer-les a l’estranger. Sóc de l’opinió que això desanima força investigadores que no volen o no poden deixar la família que possiblement han format fa poc o estan a punt de formar. També penso que molts dels condicionants dels anys 80 o 90 que suggerien la necessitat que els investigadors es formessin un temps a l’estranger ja no són aplicables en l’actualitat. En moltes especialitats tenim centres i grups de recerca de primeríssim nivell i no té massa sentit que els recents doctors no puguin fer les estades postdoctorals en aquests centres. Hi perden els nostres centres i grups de recerca i hi perd el país que posa un impediment al desenvolupament de la carrera científica de moltes futures excel·lents investigadores. Sóc clarament partidari de treure en les convocatòries de les beques postdoctorals l’obligació de fer l’estada a l’estranger.
martin
24/09/2013
Estimado Miquel,
es cierto que las becas de postdoctorado -independientemente de que organismo las oferte- que, como requisito fundamental, se le pide (al doctorando) que la desarrolle en el extranjero. Al parecer es una buena opción para obtener experiencia laboral; limitandose, así, la estabilidad en el grupo para continuar la formación en el extranjero; y, así concluyendo en un incremento de la experiencia investigadora y profesional en otros grupos de investigación extranjeros.
Es cierto, también, que estos requisitos limitan las acciones de investigadores jóvenes que quieren formar una familia o pasar más tiempo con sus familiares que son algunas de las causas contraproducentes de los efectos de tener que migrar al extranjero. Aunque, la experiencia laboral que se adquiere es excelente, nuevos contactos y relaciones laborales o personales pueden ayudar al desarrollo de la capacidad investigadora notoriamente. Es decir, ayudar a abrir la mente hacia otros investigadores para absorber ideas, pensamientos, reflexiones a los efectos de adquirir experiencia que a nivel nacional o europeo no es, en estos momentos, adquirible.
Es cierto, también, que cada vez más jóvenes investigadoras estan más presentes en carreras doctorales o postdoctorales. La verdad es que es un anhelo muy importante de la humanidad moderna y actual para con las jóvenes de todas las nacionalidades. Independientemente del continente, es un anhelo ansiado. Ellas logran incrementar las capacidades del grupo de investigación en particular, el desarrollo de políticas en I+D+i, entre otras capacidades que pueden aportar al grupo. No solamente, las capacidades personales y profesionales que pueden aportar al grupo; también, pueden dar a las relaciones interpersonales, con inteligencia emocional y social, un mejor ambiente grupal para el desarrollo y crecimiento del grupo.
Saluda muy atte.,
Martín Félix.
miquelsola
24/09/2013
No estic en contra de la formació a l’estranger, tot al contrari. Es obvi que tal com tu dius és molt bo per la formació dels investigadors. De fet a tots els meus estudiants de doctorat els hi recomano que si volen seguir carrera científica vagin un temps a formar-se a l’estranger durant la seva tesi doctoral i en el període postdoctoral. Només dic que si el requisit d’anar a fer el postdoc a l’estranger fa fora del sistema dones investigadores de nivell excel·lent, que és el que em sembla que passa, llavors és un error mantenir-lo en les convocatòries.