Els darrers Premis Nobel de Química. Són realment de Química?

En una entrada de fa uns dies vàrem destacar que el Premi Nobel de Química 2012 es va concedir a Robert J. Lefkowitz (Duke University) i Brian K. Kobilka (Stanford University) “pels estudis sobre receptors acoblats a les proteïnes G (GPCRs)”. Tal com comentàvem en aquella entrada, entre aquests GPCRs (G protein-coupled receptors) trobem receptors per a l’adrenalina, la dopamina, la serotonina, l’olor, el gust… La majoria dels processos fisiològics tenen lloc a través dels GPCRs. Es tracta per tant de molècules molt importants en els éssers vius. Sens dubte el seu descobriment i la seva caracterització mereixen un Premi Nobel. La pregunta és si el Premi Nobel que correspon a aquest descobriment és el Premi Nobel de Química. Tractant-se de molècules podríem defensar que sí, però en aquesta entrada donaré arguments a favor del no, que hauria de ser el Premi Nobel de Medicina i no el de Química i que en els darrers any s’ha utilitzat el Premi Nobel de Química com a segon Premi Nobel de Medicina (o primer de Biologia). Malgrat que conec químics que defensen aquestes concessions perquè demostren que la química abasta camp molt diversos, a mi em sembla que els químics hem de començar a denunciar la utilització del Premi Nobel de Química per premiar descobriments que són de l’àmbit de la Medicina o la Biologia.

Aquests són els arguments en els que baso l’afirmació que el de 2012 no és un Nobel de Química sinó el segon de Medicina:

1) Les afiliacions dels premiats. El Prof. Robert J. Lefkowitz ha treballat durant els seus darrers 40 anys al Duke University Medical Center, mentre que el Prof. Brian K. Kobilka treballa en el departament de fisiologia molecular i cel·lular de la Facultat de Medicina de la Universitat de Stanford. No vull dir que només puguin fer química els departaments i instituts de química, però que els dos premiats siguin de departaments o facultats de medicina és un argument que justifica en part la tesi d’aquesta entrada.

2) A qui interessa aquesta recerca? No tinc companys a química que em parlin emocionats dels GPCRs. Al nostre grup hem treballat sobre GPCRs en col·laboració amb l’empresa LUCTA, S.A. fent càlculs computacionals per ajudar a trobar molècules que potenciïn el gust dolç o umami en els porcs, però en general els GPCRs no acostumen a ser objecte d’estudi per part de membres dels departaments de química. Els químics que jo conec tampoc tenen per constum anar a congressos on es parli de la química dels GPCRs. Els investigadors que treballen en GPCRs són membres de Departaments o Facultats de medicina o biologia. De fet al Departament de química de la UdG ningú ha proposat muntar una conferència sobre GPCRs i en canvi a la Facultat de medicina de la UdG se n’ha fet una. I qui va fer la conferència? Amb bon criteri no es va convidar a un químic, sinó un metge (veure Figura 1). Sens dubte, és un tema que interessa més als metges que als químics.

3) Quina recerca és química i quina no ho és? Certament, establir fronteres cada cop és més difícil. A més, segurament no és bona idea. Tot i així, per saber si una recerca és química o és una altra cosa (biologia, medicina…) proposo recuperar la definició de químic de Jean-Marie Lehn, Premi Nobel de Química de 1987, segons el qual un químic és un arquitecte de la matèria. Així, qualsevol recerca que vagi en la direcció de transformar (o donar eines per transformar) la matèria o ajudar en el procés per millorar la seva transformació o entendre el procés de transformació és química i la resta no ho és. Segons això és química el descobriment dels GPCRs i de les seves propietats? La resposta crec que hauria de ser que no, perquè aquests receptors els han sintetizat els éssers vius sense intervenció externa dels investigadors.

Resumint, una recerca és química si apassiona (interessar no és suficient) als químics i si es pot associar de forma directa o indirecta a la transformació de la matèria. Utilitzant aquesta manera de veure les coses diria que en els darrers 10 anys, set (!) dels Premis Nobel de Química han sigut segons Premis Nobel de Medicina. La llista (discutible, ho admeto), al meu entendre, seria:

Any 2002. Pel desenvolupament de mètodes per a la identificació i anàlisi estructural de macromolècules biològiques.

Any 2003. Pels seus descobriments sobre els canals en les membranes cel·lulars.

Any 2004. Pel descobriment de la degradació de les proteïnes regulada per la ubiquitina.

Any 2006. Pels seus estudis sobre la base molecular de transcripció genètica.

Any 2008. Pel descobriment i desenvolupament de la proteïna verda fluorescent (GFP)

Any 2009. Pels treballs en l’estructura i funció dels ribosomes

Any 2012. Pels estudis sobre els receptors acoplats a la proteïna G

Francament em sembla que se n’ha fet un gra massa i que els químics hem de començar a dir que ja n’hi ha prou d’aquest color. Quan un químic com Alfred Nobel va establir en el seu testament el Premi Nobel de Química no ho va fer pensant en la medicina sinó amb la química. No s’hi val a dir que com que tot és química, amb el Premi Nobel de Química puc premiar qualsevol recerca. La recerca en química en els darrers anys ha estat extraordinàriament fructífera i hi ha molts exemples de recerca en Química que mereix ser premiada.

I si hi ha tanta bona recerca en Química, per què no es premia? Fàcil de contestar. Només cal mirar la composició del Comitè que concedeix el Nobel de Química. Dels 7 membres, hi ha 1 químic inorgànic, 1 químic orgànic, 1 químic físic i els altres quatre són 1 biòleg molecular, 1 bioquímic, 1 biofísic i 1 químic mèdic. Òbviament amb aquesta composició ningú l’hi ha d’estranyar que el que es premiï estigui més a prop de la Medicina que no de la Química. Sorprèn la presència de tants biòlegs i metges a la composició del Comitè que concedeix el Nobel de Química i que no hi hagi cap químic al Comitè del Nobel de Física (podria haver-hi un químic físic) o de Medicina (podria haver-hi un químic orgànic o un químic mèdic).

Penso que la comunitat de químics hauríem de mostrar el nostre desacord amb la transformació cada cop més evident del Premi Nobel de Química a un segon Premi Nobel de Medicina. En aquest sentit m’agradaria llegir algun dia un pronunciament clar sobre el tema de la Societat Catalana de Química, de la Real Sociedad española de Química o de la American Chemical Society.